escrits entranyables i...altres
El DRAC I EN JORDI,
El DRAC I EN JORDI,
DE FIT A FIT....MIRANT-SE
Versió en àudio (Pots llegir i escoltar simultàniament)Ignorem el sentit pregon del drac, escriu Borges, igual que ignorem el sentit del Univers però quelcom té la seva imatge recorrent que concorda en la imaginació de tots els homes i així el dragó apareix en distintes latituds i edats. Amb poètica exactitud la frase borgiana de distintes latituds i edats ens transporta a la intemporal universalitat dels mites del dragó. Encara avui, al llindar del nou 
segle, la figura amenaçant de la bèstia aquàtica maligna, a la que l’heroi humà ha d’enfrontar-se, perdura viva en els misteriosos viaranys del que s’ha convingut en anomenar inconscient col•lectiu. El mite de la lluita de l’home contra el drac és arquetipus del triomf de l’ego sobre les tendències regressives de la psique interior, el cantó obscur de la personalitat. És la rebel•lió de l’ànima contra la propensió devoradora a l’afecció a la mare, la mare entesa com a retorn al principi, allí mes enllà del néixer. (Jung)El drac és imatge manejable del inabastable caos original, el vertigen amb que imaginem la realitat pre-formal del univers. Però el catau fosc de l’úter és també la fossa, la mort, definitiu retrobament de la mare i retorn a la tenebra uniforme i anònima de la que eixirem al néixer.En les més antigues mitologies, el drac es guardià de l’aigua, element cosmogònic per excel•lència, relacionat amb la lluna i el concepte d’humitat. Davant d’aquest elements se’ns disposen els seus oposats, el Sol, el calor i la sequera. De l’alternança i oposició d’uns i altres, se’n desprèn tot el procés de germinació que reitera anyalment la successió de les estacions i amb elles les oportunes collites de la terra. En la mentalitat primitiva, tal alternança quedava reflectida a nivell simbòlic, en el mite de l’enfrontament d’un heroi solar contra el principi lunar que el dragó representava.
A nivell històric, aquesta lluita és el reflex d’hipotètics conflictes armats entre pobles matriarcals, adoradors del principi lunar femení, i pobles patriarcals, principalment indoeuropeus, adoradors del principi solar masculí. Aquest últims prevalgueren i s’imposaren sobre els altres. Sempre l'heroi solar venç al drac. L’enfrontament del déu Marduk i la serpent Tiamat, és potser el mite més antic que coneixem. Vers el 1700 abans de Crist, els caldeus celebraven l'Any Nou rememorant la victòria del seu déu nacional sobre la serpent aquàtica, personificació del riu Tigris. En algunes versions, ja als albors de la nostra era, un tercer element s’hi afegeix: la dona captiva que l’heroi ha d’alliberar del dragó. La donzella significa innocència i puresa, però igualment podria ser desinterès sexual situat ja mes enllà de la servitud reproductora de la espècie. Les misterioses migracions del drac ens porten a totes les terres possibles. A l’índia profunda trobarem a Indra, déu que recorre el cel muntant el carro solar. La victòria sobre el dragó Vitra, el embolicador i el destructiu, té per objecte alliberar les aigües. Un altre mite d’origen hindú és la lluita de Rama contra els déus serpents. Veurem ja aquí, el tema de la dona captiva, la bella Sita, que tanta fortuna tindrà després a les variants medievals.
En Egipte, és el combat de Horus contra el cocodril Seth. Horus, a cavall etziba una llançada a Seht amb un arma que li ha forjat el terrissaire Plah, artífex del foc. El bíblic Daniel, heroi d’una religió solar que té com a símbol al xai, s’enfronta a la serp que els babilònics han divinitzat.
La visió benèfica del drac entesa com a matriarcal símbol de forca latent, sempre en reserva i apunt, la que de bo perdura, és adoptada pels víkings com animal totèmic, coincidint amb els xinesos però també amb Agamenón que el llueix en llur escut davant Troia i amb les legions romanes i amb Pendragó, pare del llegendari rei Artús.
Al expandir-se per Europa el cristianisme, va trobar-se amb la tenaç competència d’altres religions i creences assentades des de temps immemorials. Amb pragmatisme singular, el clergat optà per incorporar i reciclar les velles tradicions a la nova doctrina per així fer-ne el mitjà més directe d’evangelització. Les pedres sagrades, les residències dels noümens i els símbols de la Deessa Mare, foren mediatitzats al superposar-s’hi sobre ells una imatge o una creu. Finalment, els déus i els herois guanyadors del drac, foren substituïts per tota la caterva de sants vencedors del mal i a sobre els santuaris antics, s’hi edificaren esglésies i ermites. L’antiga serpent representaria ara, segons conveniències del moment històric, al diable, el Anticrist o la heretgia enemiga de la Església. El cristianisme, misogin amb tot el substrat femení, insisteix en la manipulació dels símbols i radicalitza les més pures essències de les religions solars anteriors. La serpent és la dona portadora del pecat des de la caiguda del Paradís. La versió cristianitzada del mite de la ancestral lluita perdura en la societat medieval, més de trenta sants i àngels matadors de dragons donen testimoni de la seva pervivència en aquells nous temps i amb l’adveniment de les croades esdevé la definitiva divulgació cultural per tot l'Occident.
Un viril Sant Jordi és patró de Catalunya, Portugal, Anglaterra i Etiòpia, de la cavalleria i els armers (cavall i forja són elements solars) Sant Jordi és singularment popular entre tots els ortodoxes, grecs, coptes, maronites i altres confessions cristianes orientals.
La epopeia del sant cavaller no és res més que una cristianització del mite nabateu del déu solar Tanmuz, reforçat amb la iconografia usual d'Horus i qualque element de la llegenda de Perseu i tan popular fou en aquelles terres de l'Orient Mig, que amb el nom d'EI Khoudi, àdhuc els musulmans el veneraren.
Pocs son els pintors, anteriors al segle XIX, que s’han resistit a la temptació d’imaginar al sant a l’hora suprema d’alliberar a la princesa, salvant-la de la voracitat de la bèstia. Una sèrie de detalls emblemàtics són repetits ben sovint: el drac avança procedent de la part esquerra (sinister, sinistre, el costat negatiu, lunar i femení, oposats al dret, solar i masculí) El sant, dalt d’un cavall blanc, ataca brandint l’espasa, la llança clavada en la gola del dragó, a cops partida, fan pensar en anteriors temptatives del combat fracassades, i finalment, la princesa acompanyada del simbòlic i solar xai. L’embranzida i les abraonades escomeses del duel, corresponen als jocs amatoris dels dos sexes i la llançada, és la penetració del mascle a la femella; d’una gota de sang ensems sacramental i menstrual en naixerà una rosa. I és l’arada del llaurador fent recular la selva i són els ginys tecnològics reduint l’esforç i amplificant la producció i el consum en les societats occidentals. Home contra natura, talment una plaga devoradora de si mateix. L’altre cantó és allò que és quiet i segur, l’equilibri harmonia que s’autoregula, vist i viscut com inexistent i immòbil.
Avui dia, des de que alguns naturalistes del segle XVIII establiren que el drac era una criatura purament imaginaria, incorrerem en la arrogància de menysprear antics terrors, i no, el persistent arquetipus perdura, habita agatzonat sibil•linament i serpentinament en les tenebres més pregones de l’ànima, l’espai interior. La cultura moderna és igualment masculina i no s’han conciliat encara els dos extrems de la dualitat antagònica de sempre. La meravellosa proposta per esvair els fantasmes i el drac, és el màgic punt mig, la cruïlla dels camins, on la llum del sol és un tall que sega de dalt a baix el clarobscur de les frondositats del bosc i damunt les molses i l’herbei, el drac esdevé tendre i dolç unicorn, adormissat i reclinat sobre la falda de la donzella però....
On és l’amagat tresor que vetlla el Vigilant ? On és l’etern graal que espera al cavaller?
poemes de la nit i la vesprada
Versió en àudio (Pots llegir i escoltar simultàniament)
segle, la figura amenaçant de la bèstia aquàtica maligna, a la que l’heroi humà ha d’enfrontar-se, perdura viva en els misteriosos viaranys del que s’ha convingut en anomenar inconscient col•lectiu. El mite de la lluita de l’home contra el drac és arquetipus del triomf de l’ego sobre les tendències regressives de la psique interior, el cantó obscur de la personalitat. És la rebel•lió de l’ànima contra la propensió devoradora a l’afecció a la mare, la mare entesa com a retorn al principi, allí mes enllà del néixer. (Jung)A nivell històric, aquesta lluita és el reflex d’hipotètics conflictes armats entre pobles matriarcals, adoradors del principi lunar femení, i pobles patriarcals, principalment indoeuropeus, adoradors del principi solar masculí. Aquest últims prevalgueren i s’imposaren sobre els altres. Sempre l'heroi solar venç al drac. L’enfrontament del déu Marduk i la serpent Tiamat, és potser el mite més antic que coneixem. Vers el 1700 abans de Crist, els caldeus celebraven l'Any Nou rememorant la victòria del seu déu nacional sobre la serpent aquàtica, personificació del riu Tigris. En algunes versions, ja als albors de la nostra era, un tercer element s’hi afegeix: la dona captiva que l’heroi ha d’alliberar del dragó. La donzella significa innocència i puresa, però igualment podria ser desinterès sexual situat ja mes enllà de la servitud reproductora de la espècie. Les misterioses migracions del drac ens porten a totes les terres possibles. A l’índia profunda trobarem a Indra, déu que recorre el cel muntant el carro solar. La victòria sobre el dragó Vitra, el embolicador i el destructiu, té per objecte alliberar les aigües. Un altre mite d’origen hindú és la lluita de Rama contra els déus serpents. Veurem ja aquí, el tema de la dona captiva, la bella Sita, que tanta fortuna tindrà després a les variants medievals.
En Egipte, és el combat de Horus contra el cocodril Seth. Horus, a cavall etziba una llançada a Seht amb un arma que li ha forjat el terrissaire Plah, artífex del foc. El bíblic Daniel, heroi d’una religió solar que té com a símbol al xai, s’enfronta a la serp que els babilònics han divinitzat.
La visió benèfica del drac entesa com a matriarcal símbol de forca latent, sempre en reserva i apunt, la que de bo perdura, és adoptada pels víkings com animal totèmic, coincidint amb els xinesos però també amb Agamenón que el llueix en llur escut davant Troia i amb les legions romanes i amb Pendragó, pare del llegendari rei Artús.
Al expandir-se per Europa el cristianisme, va trobar-se amb la tenaç competència d’altres religions i creences assentades des de temps immemorials. Amb pragmatisme singular, el clergat optà per incorporar i reciclar les velles tradicions a la nova doctrina per així fer-ne el mitjà més directe d’evangelització. Les pedres sagrades, les residències dels noümens i els símbols de la Deessa Mare, foren mediatitzats al superposar-s’hi sobre ells una imatge o una creu. Finalment, els déus i els herois guanyadors del drac, foren substituïts per tota la caterva de sants vencedors del mal i a sobre els santuaris antics, s’hi edificaren esglésies i ermites. L’antiga serpent representaria ara, segons conveniències del moment històric, al diable, el Anticrist o la heretgia enemiga de la Església. El cristianisme, misogin amb tot el substrat femení, insisteix en la manipulació dels símbols i radicalitza les més pures essències de les religions solars anteriors. La serpent és la dona portadora del pecat des de la caiguda del Paradís. La versió cristianitzada del mite de la ancestral lluita perdura en la societat medieval, més de trenta sants i àngels matadors de dragons donen testimoni de la seva pervivència en aquells nous temps i amb l’adveniment de les croades esdevé la definitiva divulgació cultural per tot l'Occident.
Un viril Sant Jordi és patró de Catalunya, Portugal, Anglaterra i Etiòpia, de la cavalleria i els armers (cavall i forja són elements solars) Sant Jordi és singularment popular entre tots els ortodoxes, grecs, coptes, maronites i altres confessions cristianes orientals.
La epopeia del sant cavaller no és res més que una cristianització del mite nabateu del déu solar Tanmuz, reforçat amb la iconografia usual d'Horus i qualque element de la llegenda de Perseu i tan popular fou en aquelles terres de l'Orient Mig, que amb el nom d'EI Khoudi, àdhuc els musulmans el veneraren.
Pocs son els pintors, anteriors al segle XIX, que s’han resistit a la temptació d’imaginar al sant a l’hora suprema d’alliberar a la princesa, salvant-la de la voracitat de la bèstia. Una sèrie de detalls emblemàtics són repetits ben sovint: el drac avança procedent de la part esquerra (sinister, sinistre, el costat negatiu, lunar i femení, oposats al dret, solar i masculí) El sant, dalt d’un cavall blanc, ataca brandint l’espasa, la llança clavada en la gola del dragó, a cops partida, fan pensar en anteriors temptatives del combat fracassades, i finalment, la princesa acompanyada del simbòlic i solar xai. L’embranzida i les abraonades escomeses del duel, corresponen als jocs amatoris dels dos sexes i la llançada, és la penetració del mascle a la femella; d’una gota de sang ensems sacramental i menstrual en naixerà una rosa. I és l’arada del llaurador fent recular la selva i són els ginys tecnològics reduint l’esforç i amplificant la producció i el consum en les societats occidentals. Home contra natura, talment una plaga devoradora de si mateix. L’altre cantó és allò que és quiet i segur, l’equilibri harmonia que s’autoregula, vist i viscut com inexistent i immòbil.
Avui dia, des de que alguns naturalistes del segle XVIII establiren que el drac era una criatura purament imaginaria, incorrerem en la arrogància de menysprear antics terrors, i no, el persistent arquetipus perdura, habita agatzonat sibil•linament i serpentinament en les tenebres més pregones de l’ànima, l’espai interior. La cultura moderna és igualment masculina i no s’han conciliat encara els dos extrems de la dualitat antagònica de sempre. La meravellosa proposta per esvair els fantasmes i el drac, és el màgic punt mig, la cruïlla dels camins, on la llum del sol és un tall que sega de dalt a baix el clarobscur de les frondositats del bosc i damunt les molses i l’herbei, el drac esdevé tendre i dolç unicorn, adormissat i reclinat sobre la falda de la donzella però....
On és l’amagat tresor que vetlla el Vigilant ? On és l’etern graal que espera al cavaller?
agrairé la teva crítica. Gràcies ! 
poemes de la nit i la vesprada
EN EL CELLER VAIG TROBAR UNA VELLA CARBASSA I....
EL CAGANER DEL PESSEBRE
versió en àudio (Pots llegir i escoltar simultàniament)
Encara que a les llars nostrades, el costum de fer el pessebre és eminentment pietós i cristià, d’origen relativament modern (segles XVII i XVIII), com succeeix manta vegada, en els hàbits populars i espontanis, hom hi endevina certs vestigis subjacents d’altres tradicions menys ortodoxes i més antigues. Naturalment, mai no desvirtuarem el significat que s’hi pretén, puix que la mirada no és altra cosa que, recerca de la mera curiositat escrutadora o si ho voleu així, una mena de sincretisme propi d’aquest inconscient col·lectiu, unificador de les procedències més diverses. La bugadera del riu, la filadora, el mossèn amb toga i paraigua vermell muntat sobre una mula bruna, l’home de neu que a voltes també hi és present, els animals i la mateixa cova al si de la terra, on neix el Infant igual que el sol invicte, que cada any ressorgeix de la mort (Mitraisme i altres cultes mistèrics) són indicis prou reveladors. El caganer, figura que ens aproxima als nens, graciós i entranyable, mostra també, una inquietant ambivalència iconoclasta.
Penós.... però així cal admetre que n’és de ben sòrdida, la nostra condició. I que la magnanimitat del diví absolgui al poca-solta albat, puix en ultima instància, de l'Altíssim depenen tots els designis dels homes.
Ramon (2000)
agrairé la teva crítica. Gràcies!
cercles concèntrics sobre l'aigua
Versió en àudio. (Pots llegir i escoltar simultàniament)
clica a sobre de l'imatge i frueix
Veniu nois, correu!
canteu corrandes i cançons,
clisseu-vos la nina més formosa
i preneu-la de la mà,
que a tal requeriment, serà vostra xicota
Ho mana i obliga
el foc de dins que als dos, us crema.
Camí avall trobareu l’arbre florit
i a llur redós, l’encontre serà festa
La formosa Primavera engalana la terra,
les violes han florit
i desprès, els rosers han poncellat
És època de zels,
la sang s’altera
i és ben urgent triar companya
Camí avall trobareu l’arbre florit
i a llur redós, l’encontre serà festa
Tots els fadrins escolliran
la donzella que els hi faci confiances
i si un atzar hostil s’imposa
i la resposta a tals demandes
és el tímid desdeny,
passeu ràpidament de llarg,
que prompte estimareu de nou
a qui de veres, s’ho vulgui merèixer.
Camí avall trobareu l’arbre florit
i a llur redós, l’encontre serà festa
I nines, quan hagueu ben comptat i recomptat
totes les ardents besades dels amants,
feu que ells també, igualment se’n sentin satisfets
i complaents i a la recíproca,
us les retornin repetides i ampliades,
doncs, amb tan graciosa prodigalitat,
no seran més pobres, ni més rics.
Camí avall trobareu l’arbre florit
i a llur redós, l’encontre serà festa
I si desprès de tan dolços amanyacs
les hores us rendeixen els cossos,
la vesprada s’apaga
i la nit demana descans,
somnieu la dolença del dia que se’n va.
Es llei, a l’alba nova, tot recomençarà
i la mirada alçada al blau tan del cel
farà més gran el món.
Demà, camí avall, no esquiveu l’arbre de Maig
que a llur redós, altre volta, serà festa
ramon
agrairé la teva crítica. Gràcies !
clisseu-vos la nina més formosa
i preneu-la de la mà,
que a tal requeriment, serà vostra xicota
Ho mana i obliga
el foc de dins que als dos, us crema.
Camí avall trobareu l’arbre florit
i a llur redós, l’encontre serà festa
La formosa Primavera engalana la terra,
les violes han florit
i desprès, els rosers han poncellat
És època de zels,
la sang s’altera
i és ben urgent triar companya
Camí avall trobareu l’arbre florit
i a llur redós, l’encontre serà festa
Tots els fadrins escolliran
la donzella que els hi faci confiances
i si un atzar hostil s’imposa
i la resposta a tals demandes
és el tímid desdeny,
passeu ràpidament de llarg,
que prompte estimareu de nou
a qui de veres, s’ho vulgui merèixer.
Camí avall trobareu l’arbre florit
i a llur redós, l’encontre serà festa
I nines, quan hagueu ben comptat i recomptat
totes les ardents besades dels amants,
feu que ells també, igualment se’n sentin satisfets
i complaents i a la recíproca,
us les retornin repetides i ampliades,
doncs, amb tan graciosa prodigalitat,
no seran més pobres, ni més rics.
Camí avall trobareu l’arbre florit
i a llur redós, l’encontre serà festa
I si desprès de tan dolços amanyacs
les hores us rendeixen els cossos,
la vesprada s’apaga
i la nit demana descans,
somnieu la dolença del dia que se’n va.
Es llei, a l’alba nova, tot recomençarà
i la mirada alçada al blau tan del cel
farà més gran el món.
Demà, camí avall, no esquiveu l’arbre de Maig
que a llur redós, altre volta, serà festa
ramon
agrairé la teva crítica. Gràcies ! NI AIXÍ COPSEM TOTA LA PRIMAVERA
AMB LES IMATGES TRENCADES
Ell és llest: pensa amb imatges clares;
jo, més lent, amb imatges trencades.
Ell s'esmussa confiant en les imatges clares;
jo m'esmolo, desconfiat de les meves, trencades.
Confiant en les seves, les suposa adients;
desconfiant de les meves, dubto en si són adients.
Suposant-les adients, dóna per certs els fets;
qüestionant si s'adiuen, jo em qüestiono els fets.
Quan a ell els fets li fallen, es qüestiona els sentits;
quan a mi els fets em fallen, donc per bons els sentits.
Esmussat, llest, roman amb les imatges clares,
lent però esmolat, romanc amb les meves, trencades.
Ell, en una nova confusió del seu enteniment;
Jo, en un nou enteniment de la meva confusió.
jo, més lent, amb imatges trencades.
Ell s'esmussa confiant en les imatges clares;
jo m'esmolo, desconfiat de les meves, trencades.
Confiant en les seves, les suposa adients;
desconfiant de les meves, dubto en si són adients.
Suposant-les adients, dóna per certs els fets;
qüestionant si s'adiuen, jo em qüestiono els fets.
Quan a ell els fets li fallen, es qüestiona els sentits;
quan a mi els fets em fallen, donc per bons els sentits.
Esmussat, llest, roman amb les imatges clares,
lent però esmolat, romanc amb les meves, trencades.
Ell, en una nova confusió del seu enteniment;
Jo, en un nou enteniment de la meva confusió.
Robert Graves
records, records....
VÍDEOS ESPECIALS
clica a sobre de la imatge
clica a sobre de la imatge
clica a sobre de la imatge
poemes de la nit i la vesprada
Una nit amb la reina de les fades (1992)
agrairé la teva crítica. Gràcies !
JACECK YERKA
Agrairé la teva crítica. Gràcies ! ;
!
!VLADIMIR KUSH
Agrairé la teva crítica. Gràcies !
ROB GONSALVES
Agrairé la teva crítica. Gràcies !
!
!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada