escrits entranyables i....altres
Versió en àudio (pots llegir i escoltar simultàniament)
Gira la roda i al darrera queden el rigor hivernal i les topades entre la Quaresma, aquella missaire vellota i noucentista i el Carnestoltes, buf i fotetes. El dia és més llarg, però el fred encara és fi, les neus s'han fos, arriben els ocells i ja els tendres branquillons salven el brancatge ressec dels arbres nus. Tot és un sobtat esclat de vida que el cicle anyal de cada primavera repeteix. Els ametllers i els cirerers han florit i tot reviscola i reverdeix. La festa de les palmes és avançada d’aquest recomençament i els infants, tots hi pengen fruites confitades escarxades amb sucre candi a guisa de les de veritat que vindran més endavant amb el bon temps que s'albira.
Les caramelles canten floretes a les fadrines galanes i els padrins, en general gent gran i de possibles, es graten la butxaca amb bonhomia i compren una mona a llurs fillols. Com a símbol de la vida que eclosiona, curulla la peana de pa de pessic, un ou de gallina o darrerament, de xocolata. En moltes cultures l'ou representa la forma de l’univers i és també el principi fecundant del món, no en debades l’ou balla dalt del brollador, al pati de la catedral de Barcelona en una nostrada cosmogonia, potser.Talment una resta fòssil d'aquell culte solar que en el fons, perdura eternalment a dintre nostre, en molts llogarets començaran les festes de l’arbre i veurem els carrers encatifats amb tot el multicolor dels pètals de les flors. La primavera és l’estació de les verges brunes, escampades arreu, pels druides celtes o de les Dames Blanques, fades de llarga i blanquina túnica, cobertes amb mantell blau i un aura evanescent damunt del rostre. Elles detenten els valors més purs i arquetípics com la Dama d'Aubinyà, senyora de la llibertat d’Andorra. (La supina acció dels clergues cristians ha alterat interessadament, aquest primer senzill panteisme d’interacció poètica amb la natura, superposant-hi una espúria interpretació mariològica arribada dels enfores, juntament amb una enganyosa escatologia antropofòrmica d’esquenes al nostre entorn original, tot aprofitant costums ancestrals protohistòriques en profit propi) Podria parlar-vos de mil coses més, podria manta vegada i no acabaria, tanta és l’exuberància i tanta la primavera. No faré altre cosa que contar-vos un bell conte
En fa ja molts i molts anys, el poble de la ciutat de Cirene es trobava en greu situació perquè un terrible drac feia estralls delmant la comarca. El seu alè verinós amenaçava la gent que s'havia refugiat dintre muralles. Per tal de mantenir la fera ben allunyada, hom li oferia cada dia, un parell de xais. Prompte el drac se’ls menjà tots i davant l’amenaça de la malaltia, van decidir a contracor, la pobre gent, sacrificar-li a sorts, un infanto i així ho feren fins que li toca a la filla del rei.
Aleshores, el rei va vestir la seva filla com sí l’anés a casar, va abraçar-la i besar i li va indicar el lloc on s’estava el cruel monstre. Bo i caminant, a la noia li queien les llàgrimes cara avall, era seu, pel be de tots, aquell plural i ritual sacrifici. I en aquestes s'estava quan es topà amb un tribú de l’exercit romà, un tal Jordi de Capadòcia,
cavaller valent i noble. La princesa feu-li esment de la dissort del seu poble i ell, gentil, prometé ajudar-la. Llavors, del proper aiguamoll sorgí, arrossegant-se i pudint, el temible drac i furient es va llençar sobre ells.En Jordi feu girar el cavall esquivant l’escomesa i s’abraonà una i altre vegada, contra la bèstia fins aconseguir traspassar-la amb la seva llança. Un cop occit, li tallà el cap, de la sang que en rajava a borbollons, va néixer una rosa encarnada i tothom ho celebrà amb gran content. El rei, agraït hauria volgut casar la filla amb tan alt cavaller però en Jordi va escollir seguir pels camins de la llegenda. Cavalcà muntanyes enllà i aviat les seves gestes foren història a Catalunya, Anglaterra, Lituània, Portugal, Geòrgia, Rússia i Etiòpia.
La jornada feu fortuna convertint-se en el dia de l’amor galant. Primer els nobles a la cort de Barcelona, desprès, modernament, d poble baix fins generalitzar-se dins la societat catalana. L’enamorat regala una rosa a l’aimada.
La festa coincideix amb la diada del llibre i els carrers s'omplen de taulells plens de novel•la, assaig, poesia, perquè aquí la identitat són la llengua i la cultura. Jove-Catalunya, darrer país romàntic d’Europa i tota la primavera en bandolera, somniant.
Per arrelar-se a la terra cal donar testimoni de la tradició dels nostres antics, procura doncs, que en el desert del suburbi urbà, no la oblidi el teu fill.
Ramon
Agrairé la teva crítica. Gràcies ! 
cuentos, relatos cortos y otros experimentos de narrativa
La noche habitada (1960)
agrairé la teva crítica. Gràcies !
articles d'opinió, critica i agitació
Treballar no és abocar-te a disgust, per calés o per que toca, en una cadena de muntatge, ni enriquir al burgès que t’explota donant-li un profit addicional que ell t’administra i roba. Treballar és allò que fas quan vols i perquè vols. Treballar és mostrar allò que et surt, treballar és el joc dels adults, treballar és comunicació i manifestació, quelcom enriquidor de la persona.
Ells ens han prostituït perquè a les fàbriques i tallers, hom es ven a qui millor li paga, reps diners i a canvi, dones vida, i quan al vespre caus al llit espremut i sense suc, què li diràs a la companya? Un home cansat és un home derrotat, un home controlat i previsible, un ningú.
L’home no ha de ser esclau del treball, ni ha de tenir un amo per senyor, ans el contrari, ha de saber agençar-se sol i ser lliure, capaç de regalar, si cal, l’esforç del seu braç a una causa solidària per tal de reeixir plegats de l’embrutiment general.
Però la paraula juntament amb el treball, conformen el llenguatge de la comunicació, el pas de l’idea a la forma, la manera de manifestar-se front l’altre i de retruc, el mode d’auto realitzar el jo. Aquesta societat classista és deshumanitzadora, s’oblida l’aspecte formatiu i l’home sota la seva fèrula, esdevé un mer instrument al servei d’una cega productivitat uniformement accelerada vers a la massificació de la producció. I apareix desprès el paorós problema dels stocs entretinguts; se’ns arrenglera a tots, en foment de la follia de voler tenir el que no es necessita, pagant-ho sense haver-ho encara guanyat. La societat de consum, obra tan absurdament, com una mare trastocada que per alimentar-se i garantir la seva llet, devores els seus propis fills. Produir i competir no han de ser un fi en si mateix i la mesquina coartada de pensar que et proporcionaran un nivell de vida més alt respecte al d’un altre, no és prou com per justificar la continuada retallada de la pròpia llibertat personal, la castració del nostre benestar més íntim. Sense atuir-se doncs, hem de reduir-nos a les nostres veres necessitats i no generar superàvits superflus, altrament, el treball només ens serà útil si genera gaubança i satisfacció. No oblidem que treballar és un privilegi i com sempre, no ho fa qui vol, sinó qui pot.
La nostre levitica civilització, com Saül, també s’ha vengut la primogenitura per l‘immediatesa d’un plat de llenties. Si el treball és llenguatge, sols en ell hem de trobar respostes; de fet, no ha de ser creditor doncs, de cap mena de compensació i si en la relació es produeix el fortuït intercanvi de productes o sabers, la valoració de l’obra, tan l’ha de fer el que dona, com el que rep, pertany al gràcil terreny de les sensibilitats i no pot tenir barems exteriors que ho fixin, el lliure acord de les parts, resoldrà el litigi. En aquest context, cal abolir per innecessari, tot el sistema de canvi vigent, l’interès del capital, la retribució del treball, la propietat dels bens de producció i la propietat immobiliària i del territori, aquests vells fòtils defrauden la veritable llibertat individual i impossibiliten una vertadera igualtat d’oportunitats per a tots. Cal prescindir del salari però no del treball, perquè en realitat, fer objectes és un fi subsidiari, la vertadera dimensió del treball és fer l’home mateix. Proposo que sigui ensems gust i necessitat, a la manera de l’art, evidència i presència del nostre pas. Si el treball ha de ser el joc dels grans, cal que juguem com a nens, sense frustracions ni constrenys.
Certament, hi ha un capítol de serveis ingrats precisos pel bé comú, els quals, no comporten satisfacció personal i endemés, no son d’obviar, ni poden ser delegats en altri, perquè junts fem parió davant les responsabilitats del conviure, sols se m’acut, per tal de fer menys feixugues aquestes ineludibles tasques socials, el fet de repartir-les entre tots a parts iguals, l’altruisme ens pot alliberar de la seva possible càrrega repressiva. Cal suplir la competitivitat per la col•laboració, ja que el treball no estableix categories i que cadascú afronti, sense que una llevi l’altre, tant les labors manuals, com les de l’esperit, la vàlua de l’home superior ja és prou grandesa en si mateixa, procurem que no sigui un insult. La prepotència envileix però, l’auto disciplina i el rigor donen la mesura de la personalitat.
El nivell tecnològic de la civilització permet a les màquines simplificar el treball i és ben d’agrair quan la màquina només és l’utillatge, l’eina perfeccionada que ens ajuda, és a dir, mera prolongació dels sentits. L’home no pot ni ha de ser mai substituït, ell elabora el pla, la màquina el duu a terme. Però hi ha una fita que no és ultra passable i que és el gran pecat de les nostres societats, la desconnexió de la naturalesa en ares del servilisme a la màquina.
En nom d’un encaterinat progrés, assistim a l’embrutiment del poble i en lloc del promès descans, tenim neguits, opressió i desgast car és freqüent, la no adequació del nostre ritme biològic, a la frenètica dansa de politges i engranatges i al repetitiu compàs de la cadena de muntatge. Aquest maquinisme antinatural és instrument de degradació, cal revisar tota la concepció de la tecnologia, si de veritat volem salvar-nos.
La presència humana en el planeta ha pres una forma epidèmica i és un perill per a la persistència de la vida. Progressivament i amb el concurs de la ciència aplicada, anem dominant totes les forces que abans ens condicionàvem i mediatitzàvem, tota possible moderació és desplaçada i ja, el nostre pas és erm, com l’erosió del vent del desert. De forma indiscriminada, la indústria i el consum forassenyat, enverinen l’aire que respirem, l’aigua que bevem i la terra que ens dóna fruits. Hem creat un automatisme gregari i monòton dintre les ciutats que d’habitacles de famílies humanes, han passat a ser veritables ruscos d’insectes on l’home és destruït per dintre.
Davant el ferri encarcarament oficial del sistema que ho propicia, consent i se’n aprofita: el poder, nosaltres el poble sumit, hem que reaccionar i transformar-nos, duent a terme una veritable revolució cultural que ens obri les portes de la gènesis del saber. La creativitat i la deducció han de fomentar-se i aflorar en tots els terrenys i primer que res, l’auto educació de la persona ha d’ésser la suprema experiència formativa capaç d’alliberar-nos de la creixent alienació de la divisió especialitzada del treball, el maquinisme embrutidor i la massificació de la societat capitalista.
Companys, la revolució per a la qual lluitem, socialista i llibertària, la volem fins a les últimes conseqüències, volem una nova societat autogestionada, sense explotats ni explotadors, sense dirigents ni dirigits. El protagonisme és nostre i qualsevol plantejament és un esbós, altrament ja fora l’engrapada burocràtica de sempre, que ens faria una vegada més, repetir l’historia. Les relacions entre l’home i el medi ambient, entre l’home i el treball, han de capgirar-se per a donar pas a un nou humanisme en la relació i la vida, capaç de perllongar la nostra presencia i llibertat infinitament....
L’home no ha de ser esclau del treball, ni ha de tenir un amo per senyor, ans el contrari, ha de saber agençar-se sol i ser lliure, capaç de regalar, si cal, l’esforç del seu braç a una causa solidària per tal de reeixir plegats de l’embrutiment general.
Però la paraula juntament amb el treball, conformen el llenguatge de la comunicació, el pas de l’idea a la forma, la manera de manifestar-se front l’altre i de retruc, el mode d’auto realitzar el jo. Aquesta societat classista és deshumanitzadora, s’oblida l’aspecte formatiu i l’home sota la seva fèrula, esdevé un mer instrument al servei d’una cega productivitat uniformement accelerada vers a la massificació de la producció. I apareix desprès el paorós problema dels stocs entretinguts; se’ns arrenglera a tots, en foment de la follia de voler tenir el que no es necessita, pagant-ho sense haver-ho encara guanyat. La societat de consum, obra tan absurdament, com una mare trastocada que per alimentar-se i garantir la seva llet, devores els seus propis fills. Produir i competir no han de ser un fi en si mateix i la mesquina coartada de pensar que et proporcionaran un nivell de vida més alt respecte al d’un altre, no és prou com per justificar la continuada retallada de la pròpia llibertat personal, la castració del nostre benestar més íntim. Sense atuir-se doncs, hem de reduir-nos a les nostres veres necessitats i no generar superàvits superflus, altrament, el treball només ens serà útil si genera gaubança i satisfacció. No oblidem que treballar és un privilegi i com sempre, no ho fa qui vol, sinó qui pot.
La nostre levitica civilització, com Saül, també s’ha vengut la primogenitura per l‘immediatesa d’un plat de llenties. Si el treball és llenguatge, sols en ell hem de trobar respostes; de fet, no ha de ser creditor doncs, de cap mena de compensació i si en la relació es produeix el fortuït intercanvi de productes o sabers, la valoració de l’obra, tan l’ha de fer el que dona, com el que rep, pertany al gràcil terreny de les sensibilitats i no pot tenir barems exteriors que ho fixin, el lliure acord de les parts, resoldrà el litigi. En aquest context, cal abolir per innecessari, tot el sistema de canvi vigent, l’interès del capital, la retribució del treball, la propietat dels bens de producció i la propietat immobiliària i del territori, aquests vells fòtils defrauden la veritable llibertat individual i impossibiliten una vertadera igualtat d’oportunitats per a tots. Cal prescindir del salari però no del treball, perquè en realitat, fer objectes és un fi subsidiari, la vertadera dimensió del treball és fer l’home mateix. Proposo que sigui ensems gust i necessitat, a la manera de l’art, evidència i presència del nostre pas. Si el treball ha de ser el joc dels grans, cal que juguem com a nens, sense frustracions ni constrenys.
Certament, hi ha un capítol de serveis ingrats precisos pel bé comú, els quals, no comporten satisfacció personal i endemés, no son d’obviar, ni poden ser delegats en altri, perquè junts fem parió davant les responsabilitats del conviure, sols se m’acut, per tal de fer menys feixugues aquestes ineludibles tasques socials, el fet de repartir-les entre tots a parts iguals, l’altruisme ens pot alliberar de la seva possible càrrega repressiva. Cal suplir la competitivitat per la col•laboració, ja que el treball no estableix categories i que cadascú afronti, sense que una llevi l’altre, tant les labors manuals, com les de l’esperit, la vàlua de l’home superior ja és prou grandesa en si mateixa, procurem que no sigui un insult. La prepotència envileix però, l’auto disciplina i el rigor donen la mesura de la personalitat.
El nivell tecnològic de la civilització permet a les màquines simplificar el treball i és ben d’agrair quan la màquina només és l’utillatge, l’eina perfeccionada que ens ajuda, és a dir, mera prolongació dels sentits. L’home no pot ni ha de ser mai substituït, ell elabora el pla, la màquina el duu a terme. Però hi ha una fita que no és ultra passable i que és el gran pecat de les nostres societats, la desconnexió de la naturalesa en ares del servilisme a la màquina.
En nom d’un encaterinat progrés, assistim a l’embrutiment del poble i en lloc del promès descans, tenim neguits, opressió i desgast car és freqüent, la no adequació del nostre ritme biològic, a la frenètica dansa de politges i engranatges i al repetitiu compàs de la cadena de muntatge. Aquest maquinisme antinatural és instrument de degradació, cal revisar tota la concepció de la tecnologia, si de veritat volem salvar-nos.
La presència humana en el planeta ha pres una forma epidèmica i és un perill per a la persistència de la vida. Progressivament i amb el concurs de la ciència aplicada, anem dominant totes les forces que abans ens condicionàvem i mediatitzàvem, tota possible moderació és desplaçada i ja, el nostre pas és erm, com l’erosió del vent del desert. De forma indiscriminada, la indústria i el consum forassenyat, enverinen l’aire que respirem, l’aigua que bevem i la terra que ens dóna fruits. Hem creat un automatisme gregari i monòton dintre les ciutats que d’habitacles de famílies humanes, han passat a ser veritables ruscos d’insectes on l’home és destruït per dintre.
Davant el ferri encarcarament oficial del sistema que ho propicia, consent i se’n aprofita: el poder, nosaltres el poble sumit, hem que reaccionar i transformar-nos, duent a terme una veritable revolució cultural que ens obri les portes de la gènesis del saber. La creativitat i la deducció han de fomentar-se i aflorar en tots els terrenys i primer que res, l’auto educació de la persona ha d’ésser la suprema experiència formativa capaç d’alliberar-nos de la creixent alienació de la divisió especialitzada del treball, el maquinisme embrutidor i la massificació de la societat capitalista.
Companys, la revolució per a la qual lluitem, socialista i llibertària, la volem fins a les últimes conseqüències, volem una nova societat autogestionada, sense explotats ni explotadors, sense dirigents ni dirigits. El protagonisme és nostre i qualsevol plantejament és un esbós, altrament ja fora l’engrapada burocràtica de sempre, que ens faria una vegada més, repetir l’historia. Les relacions entre l’home i el medi ambient, entre l’home i el treball, han de capgirar-se per a donar pas a un nou humanisme en la relació i la vida, capaç de perllongar la nostra presencia i llibertat infinitament....
Ramon (1976)
Agrairé la teva crítica. Gràcies ! !
!PIEDRAS DEL CAMINO (A.Jodorowsky)
clica a sobre, ho faràs gran i lliscant a dreta i esquerra, ho podràs llegir bé
DAMASQUINAT DEL BLANC SOBRE EL GRIS
Text llarg, NOVEL·LA (clica sobre la imatge i ho podràs llegir en pantalla completa)
Agrairé la teva crítica. Gràcies ! !
!
!!
El girasol del Music-Holl
(poema en llengua espanyola)
clicant a sobre la imatge, ho llegiràs en pantalla completa
Agrairé la teva crítica. Gràcies !
!
!
El naixement d'una llengua
Agraire la teva critica. Gracies !
Agrairé la teva crítica. Gràcies !
!
